*L’espectacle i el públic són a dalt de l’escenari En un espai buit –el terra del qual és ple de peces de roba vella, i jugant bàsicament amb la música i la il·luminació–, es troben dues dones que tant poden pertànyer al món profundament poètic de Shakespeare com a les pertorbadores peces del nostre contemporani Samuel Beckett. Són dues dones que s’assemblen, dos éssers perduts que s’esforcen, potser inútilment, a entendre les giragonses a què ens empeny la vida. Sense cap argument convencional, i a partir de la intertextualitat més agosarada (escenes reescrites amb fragments de procedències diferents, frases de Shakespeare que es fonen en moments de Beckett, etcètera), assistim a la constatació que els humans, aquests “maleïts bessons”, no fem més que ofendre’ns, barallar-nos i provocar patiments inútils: pot ser una dura escena familiar, una guerra fratricida, la recerca estèril d’un sentit absolut a la vida o bé la tènue presència una mena d’humor grotesc sobre el Salvador… Beckett era un bon lector de Shakespeare i de ben jove es va deixar amarar de la ironia, els jocs, les bromes i la saviesa del gran William, que bàsicament es va dedicar tota la vida, com era habitual a la seva època, a reescriure els textos d’altres autors, però engrandint-los gairebé sempre amb una profunda i contradictòria humanitat. A partir de moments de Romeu i Julieta, Els dos Cavallers de Verona, El rei Lear, Timon d’Atenes, Tot esperant Godot i L’última cinta de Krapp.